BALAS PERDIDAS (2025)

Projecte realitzat a partir de l’assignatura de pràctiques narratives a 2n de grau d’Escac.

Director: Genís Meléndez

Director de Fotografia: Adrià Lázaro

Cap de Sò: Jordi Hernández

Productora: Anaïs Navarro

Directora d’art: Nerea Jara

Gaffer: Marc Guach

1AC: Carla Ballada

Balas Perdidas és una història que en tot moment vol tractar els nens de la guerra. Nens que no han viscut una realitat diferent a la de la pols, la guerra, el ser orfes, visquent en un món, que tot i ser infants, la prioritat era sobreviure en aquest món.

La història comença amb dos nens, els protagonistes, que son en Pepito i en Melilla, recollint ferralla a la vora del riu ebre. Parlen que la única forma de guanyar és capturant el castell d’en Tacu, l’antagonista de la història. Es preparan per la batalla i els dos grups de nens, tenen una trobada on es comencen a insultar i a amenaçar. El grup d’en Pepito i en Melilla s’endinsen entre les runes fins al castell d’en Tacu, i quan arriben en Melilla i en Juan deixen venut a en Pepito i entra al castell tot sol. Quan entra, només hi ha una cadira entre les runes, enmig de la sala, i a mesura que es va apropant en Tacu i el seu grup li prenen una emboscada. El començan a torturar i a amenaçar a mode de rendició fins que ariba en Melilla a defensar-lo. Mentres el grup d’en Tacu es baralla amb en Melilla en Pepito s’aixeca de la cadira i troba una pistola. Tots els nens observant amb molta por fins que la pistola es dispara. Després d’un silenci en Pepito decideix convençut que s’ha de vengar d’en Tacu i el senta a la cadira per donar-li un tret a la cuixa, apreta el gatell a boca de canó però no hi havien bales. El pepito comença a retrocedir apretant el gatell intentant disparar-lo mentre en tacu amb una mirada amenaçant s’aixeeca cap a ell.

TRACTAMENT FOTOGRÀFIC

El primer que vaig tenir clar, és que al ser una historia de posguerra, una historia crua, dels nens desemparats i orfes, habiem de tirar per lograr un look brut, amb una textura d’imatge difosa i amb gra, apropant-se un xic a el film que s’utilitza a l’època, allunyaste així d’un look digital i net. Tot i voler embrutar l’imatge, en cap moment vaig buscar un look bèlic, ja que no es tracta d’un curt de guerra, sino d’una historia de nens, llavors en tot moment hem buscat l’equilibri entre la cruesa de la postguerra i la inocència dels nens. La càmera que ens dona l’escola per rodar, es la BlacMagick 6K pro, una càmera amb dues ISO’s nativas; la nativa d’altes és 3200, i vaig decidir rodar-ho tot així ja que al tenir el rango dinamico tirat a les altes obtens soroll a la imatge, sobre tot a les ombres, i per tant, ja de base tenir una imatge amb més textura i més bruta. La càmera té un sensor de super 35 amb montura EF, i vaig arribar a la conclusió que les millors optiques que podiem utilitzar (tenint en compte les limitacions de presupost) eren les Leica R Vintage EF, ja que tenen característiques quecumplien amb el que buscaba per a la imatge. Primer de tot, és que són òptiques vintage, amb una textura suau, uns colors molt naturals i mantenen molt bé els colors de les pells, per tant, tot i destruir la nitides de la imatge mantindria la naturalitat en els planos i una textura suau, al tractar-se d’una historia de nens.El foco, respira i el el desenfoque es cremós, i també suma a que la imatge sigui més agradable.

Varem triar un aspect ratio de 2.1, ja que creiem que era la millor opció per explicar aquest contrast, es una relació d’aspecte una mica panoramica pero sense arribar a ser un 2.35 per exemple, que es més utilitzat a films bèl·lics. A l’hora d’anar a localitzar també varem veure que era la millor opció per les composicions i encuadres que teniem pensats, ja que ens donava l’intimitat i el look que voliem.

Al ser un joc de dos grups de nens, i estan en el punt de vista del grup d’en Pepito, vaig voler diferenciar-los a nivell de camara i llum. El grup d’en Pepito i en Melilla, al ser els protagonistes de la història, desde la fotografia els vam voler retratar de una manera més agradable per tal de que fos més fàcil empatitzar amb ells i per tant que l’emoció durant la trama anes subjectada a ells. Ells en els planos conjunts s’els mostra amb diafragmas molt tencats (f16-f22) per tenir més profunditat de camp, i mostrar-los com a grup en conjunt i no com a personatges individualitzats. Aprofitant aixi, d’enquadrar amb el paisatge i separar l’espai per capes, i en un mateix plar mostrar diferents missatges en l’enquadre. una mica de referència de com ho feia Akira Kurosawa. En canvi, en Tacu, és l’antagonista de la història i el voliem retractar com a tal. Al ser un personatge egoista, cruel, I sense escrupols, vaig pensar que la millor manera de retractar-lo era aillant-lo de la resta, en els planos conjunts amb altres nens, sempre que apareix en Tacu utilitzem diafragmes molt mes berts, per així tenir menys profunditat de camp i aïllar-lo dels seus companys, representant aixi algú narcisista. En Melilla i en Pepito tenen ratio de contrat de 1.2-1.4 mentre que en Tacu, una de 1.8, per que aixi te una vibra més antagonica i una mirada més violenta.

La part de lèsgesia, és on es desenvolupa tota la part final de curt. Al estar subjectes al punt de vista d’en Pepito la intenció fou potenciar al màxim el que el personatge sentía en cada moment. Per aixo, la iluminació es tan barroca, sobretot al principi, per potencia el fet de que hi hagi una cadira en un lloc fantasmagòric i desert. L’escena esta rodada en clau baixa, jugant amb el clarobscur i amb la por al que no veiem. El Key light en casi tots els planos es mes suau i càlid per mantenir les pells i recordar al espectador la inocencia dels nens envers la situació.